@lutxana COOLHUNTER BLOG

Agafa paper i llapis, desbloqueja el teu cervell. A dibuixar! Dibuixar, com ens recomana El Petit princep és ara, gràcies a uns nous estudis que ho demostren, una eina per alliberar el teu cervell.  Potser és una cosa que tradicionalment està mal vist ja sigui a l'escola o en una reunió de treball, sobretot per la gent gran. Dibuixar i fer gargots millora la comprensió i el pensament creatiu. ¿Per què encara s'avergonyeix la gent gran quan els enxampes dibuixant? Els defensors de dibuixar i gargotejar van guanyant adeptes com a activitat enriquidora que alimenta el nostre cervell i la nostra creativitat. Sunni Brown , coautora de Gamestorming , un llibre de jocs per ments inquietes que volen trencar les regles, innovar i promoure un canvi. Sunni és coneguda pels seus grans visualitzacions de contingut en viu. També és la líder de la Revolució Doodle , l'esforç se centra a desmuntar el mite que gargotejar és una distracció. Mitjançant el sentit comú, l'expe

T'enrecordes d'algun anunci que no et fes mania? Des de sempre la publicitat sol fer mania,  perquè  en general presenta models  idíl·lics  de persones humanes, exemples de vides creades per fer  emmirallar la gent , i crear o  descobrir  unes necessitats en la comunitat on vulgui accedir. Feia mania veure el nen de Danone que donava iogurt a la seva mare.  Fa mania ara mirar els anuncis on sembla que la gent gaudeix d'un estiu genial, quan la majoria de gent o està treballant a feines precàries o pitjor, no tenen ni això, ni una feina, com el "Fantastic" de Estrella Dam i el seu #mediterraniament.  " "Los cuerpos Danone" feien molta mania.   L'anunci del cotxe que cantava "giropa", feia mania. Quan surt la gent cantant cançons idiotes només per cridar l'atenció del seu target , fa molta mania. La publicitat i la creativitat dels grans professionals de la comunicació volen transmetre mis

Només   sentim allò que produeix so .  No cal alarmar-se, no és símptoma de sordesa : però si jo , ara mateix , premés la corda d'un violí davant els teus ulls , gairebé no la sentiries . No " només" la corda , almenys: abans d'arribar a les orelles, la seva mínima vibració , convertida en ones de pressió d'aire , hauria rebotat al sostre i les parets de la sala , hauria inundat l'espai i  hauria  estat absorbida i atenuada en part , hauria trobat ressonàncies en el cos del violí o qualsevol altre objecte proper i cadascuna d'aquestes ressonàncies hauria generat , al seu torn , els seus propis ressons i reverberacions : tot això per entrar en el teu cap matisat per la posició i la forma de les teves dues orelles . Només llavors pots assignar l'etiqueta " corda de violí ": però en tot aquest calidoscopi de reverberacions i ressonàncies , de la corda gairebé no queda res . Qua