What Happened Before the Big Bang?
Peter Leonard BBC
En algunes religions com la Budista no hi ha principi ni final, dons llavors no ens caldria entendre que va succeïr realment un inici tal com el Big Bang, sinó que el Big Bang succeix cada dia, encara que no ho poguem provar ni entendre.
Són les grans preguntes que la ciència pot o fer: d'on ve tot al nostre univers? Com va començar tot?
Durant gairebé cent anys, ens va semblar que tenia la resposta: una gran explosió fa uns 14 milions d'anys.
Però ara alguns científics creuen que en realitat no era el principi.
El nostre univers podria haver tingut una vida abans d'aquest moment violent de la creació.
Horizon pren l'últim viatge cap al desconegut, per explorar un món vertiginós de rebots còsmics, esquinçaments i múltiples universos, i s'assabenta del que va passar abans del Big Bang.
Neil Turok, director de l'Institut Perimeter de Física Teòrica a Canadà, en col · laboració amb Paul Steinhardt de Princeton, ha proposat una nova resposta radical a la pregunta més profunda de la cosmologia: Què va colpejar?
Resposta: En lloc de l'univers inexplicable que salti a l'existència d'una singularitat inicial misteriosa, el Big Bang va ser una col · lisió entre dos universos com el nostre existir com membranes paral · leles que suren en un espai de dimensions superiors que no som conscients.
Una explosió és seguida per una altra, en una sèrie potencialment sense fi dels cicles còsmics, cadascuna ortografia al final d'un univers i el començament d'una nova. Ni una explosió, sinó moltes.
Sir Roger Penrose ha canviat d'opinió sobre el Big Bang. Ara imagina un cicle etern d'expansió d'universos on la matèria es converteix en energia i viceversa, en el naixement de nous universos i així successivament i així successivament.
També hi ha que estudien en paral.lel el comportament de l'Univers amb el de un cervell humà:
L'univers podria ser un únic sistema neurocòsmic que fractaliza en galàxies, cervells, cèl · lules, una simulació computada de l'expansió quàntica de l'univers revela un sorprenent paral · lel al creixement de les cèl · lules del cervell i els cúmuls de galàxies
Fa 6 anys el New York Times va publicar la imatge que mostrem aquí notant el sorprenent semblança entre les neuroconexiones d'un ratolí i el d'una simulació computada del creixement de l'univers, arremolinat en cúmuls de galàxies rodadeas per estrelles i matèria fosca. La imatge en un principi només anecdòtica va ser utilitzada per nombrosos llocs per representar la correspondència entre l'evolució còsmica i l'evolució en la terra, entre amunt i avall, per citar l'adagi hermètic. La semblança ens feia volar la imaginació i sentir la sorpresa de viure en un univers on tot sembla estar connectat, rodona cada forma sembla ser el reflex d'una altra forma arquetípica, en una infinita fortalesa de miralls.
Segons una investigació publicada entre els informes científics de la revista Nature, l'univers creix de la mateixa manera que un cervell amb conexions elèctriques entre neurones enmirallades per la forma de l'expansió de les galàxies.
La simulació computada, que va representar com formen xarxes d'unitats quàntiques subatòmiques de temps-espai, suggereix que hi ha un patró de creixement en comú, una dinàmica natural, amb la que els sistemes evolucionen. Una dinàmica de creixement que pot observar-se en el cervell humà, en la xarxa d'internet o en l'univers com a conjunt. Aquesta connexió es podria entendre com la manifestació d'un únic sistema que es desdobla en múltiples nodes, que al seu torn són nous sistemes, cadascun dels quals reflecteix les condicions i comportaments d'un sistema anterior-així teixint una teranyina fractal o una xarxa de xarxes.
Segons el físic Dimitry Kroukov, de la Universitat de San Diego, aquesta relació de correspondència evolutiva és un senyal que hi ha alguna cosa en el funcionament de la natura que s'escapa de la física moderna.
La troballa d'un paral · lel al creixement de l'univers i el cervell no vol dir que l'univers sigui un organisme pensant amb una sinápsis d'estrelles i una consciència neurocósmica, que també podria ser un ser viu en si mateix, però, caldria preguntar-se si aquesta mateixa estructura mare de creixement conté el origen de la consciència, i llavors veuríem al Internet emergir pròximament com una entitat autoconscient.
En realitat aquesta poètica imatge de l'univers sencer processant informació com una gran computadora en la qual nosaltres figurariam tot just com un breu somni, una espurna de consciència, o un evanescent algoritme entre milers de milions més, s'acosta més al misticisme, que fins al segle XIX, va estar treballant alhora amb la ciència a occident, fins que la Esglèsia Catòlica ho va separat mitjançant l'acussació de bruixeria, semitisme, per exemple, als científics a través de la Santa Inquisició, des d'aquí exerceix una irresistible atracció: és l'atracció de les correspondències, que d'alguna forma tot i tots estem complint un únic procés que es repeteix per l'eternitat, i/o que alhora no te ni principi ni final.
@alepholo
font:
pijamasurf.com/2012/12/fisicos-encuentran-evidencia-de-que-el-universo-se-comporta-como-un-cerebro-gigante/
@lutxana
#contingutscreatius
#social-media
www.lutxana.org
@lutxana
#contingutscreatius
#social-media
www.lutxana.org